FILMOGRAFIA SOBRE LA PRIMERA GUERRA MUNDIAL

La Primera Guerra Mundial no ha sigut mai tan popular al cinema com la Segona. La raó, potser, hem de trobar-la en el seu caràcter de guerra imperialista, que fa difícil determinar quins eren els bons i quins els roïns. No es va tractar d'una guerra ideològica, com la Segona, en la que els Aliats (al menys, els occidentals) lluitaren per a derrotar al feixisme i defensar la llibertat. De fet, si hi ha una visió sobre la guerra que abunda a les pel·lícules sobre la Gran Guerra, és la d'una guerra inútil. La majoria de pel·lícules sobre la Primera Guerra Mundial, per tant, no parlen d'heroisme, sinó que adopten la forma del al·legat antibel·licista.

Ací teniu unes quantes pel·lícules que podeu utilitzar a classe com material de suport audiovisual, en ordre cronològic:

All Quiet on the Western Front (1930, EUA) de Lewis Milestone.

Aquesta extraordinària pel·lícula, adaptació d'una novel·la amb el mateix nom de l'escriptor alemany Erich Maria Remarque, tracta d'un grup de joves alemanys que, animats pel seu professor, s'allisten en l'exèrcit. Però l'entusiasme inicial es converteix en horror a mesura que la guerra s'allarga i els seus companyes son ferits, mutilats, moren o es tornen bojos. Apart de què es una pel·lícula molt bona, és especialment recomanable perquè els seus protagonistes pertanyen al bàndol alemany, cosa bastant infreqüent.

La Grande Illusion (1937, França) de Jean Renoir.

Considerada una de les grans pel·lícules de Renoir, un dels primers grans cineastes francesos del segle XX, és la història de dos oficials francesos que son capturats i enviats a un camp de presoners alemanys, on descobreixen que els seus companys de captiveri estan excavant un túnel per a fugir. Una gran pel·lícula sobre l'amistat entre companys d'armes i l'honor entre oficials enemics.

Paths of Glory (1957, EUA) de Stanley Kubrick.

Obra mestra del cine, dirigida per un dels millors directors de la històrica, tracta sobre l'atac a una fortalesa alemanya pràcticament inexpugnable que termina amb fracàs i un judici militar per covardia als soldats del regiment que es negaren a atacar al veure que no havia forma de tindre èxit. Kirk Douglas, en una de les seues millors actuacions, interpreta al coronel Dax, l'oficial que s'encarrega de defensar al seus homes com advocat defensor. La millor pel·lícula sobre la Gran Guerra, perfecta per a ensenyar com era la vida en les trinxeres i en què consistien les ofensives militars d'aleshores.

King and Country (1964, Regne Unit) de Joseph Losey.

D'argument paregut a la anterior esmentada pel·lícula de Kubrick, és la història d'un soldat britànic que, trastornat després de llargs mesos al front, intentar tornar a peu a la seua Anglaterra natal, es capturat i empresonat per a ser jutjat per deserció. El capità Heargreaves (Dirk Bogarde) li farà d'advocat defensor. Una crítica en tota regla a la injusta justícia militar de l'època i la manca d'humanitat amb les persones que perderen les seues facultats mentals per la guerra.

Johnny Got His Gun (1971, EUA) de Dalton Trumbo.

L'única pel·lícula dirigida per Dalton Trumbo, el mític guionista perseguit per la cacera de bruixes dels EUA al 50, adaptació d'una novel·la seua amb el mateix nom. Tracta sobre un veterà de guerra, cec, sord, amb els braços i les cames mutilades, condemnat a no llevar-se mai del llit, que rememora moments de la seua vida i intenta comunicar-se amb els metges i les infermeres que l'atenen per a demanar-los que posen fi a la seua vida. El més esgarrifós al·legat antibèl·lic mai filmat.

Gallipoli (1981, Austràlia) de Peter Weir.

Co-protagonitzada per Mel Gibson, tracta sobre dos joves atletes australians que s'allistaren per a lluitar a Europa junt les tropes britàniques. És interessant perquè ens mostra la lluita entre les tropes del Regne Unit i els seus aliats de la Commonwealth per fer front a les tropes turques, un escenari de guerra molt poc habitual en les pel·lícules sobre aquest conflicte. I a més, és una història d'amistat de les que no s'obliden. Commovedora la seqüència final, on es mostra la desastrosa operació militar a Gal·lípoli, el pitjor desastre militar de la història del exèrcit australià.

Capitaine Conan (1996, França) de Bertrand Tavernier.

Aquesta pel·lícula tracta sobre les tropes franceses que lluiten a Bulgària, on reben la noticia de l'armistici i la fi de la guerra. L'adaptació dels soldats a la nova situació, però, no serà gens fàcil, sobretot per als homes dirigits per l'expeditiu capità Conan (Philippe Torreton). Les coses es complicaran encara més quan la seua estància al Front Oriental s'allarga i es traslladen a la frontera russa. Una pel·lícula francesa extraordinària sobre la dificultat de deixar la guerra enrere i que ens trasllada a una zona del conflicte molt poc coneguda.

War Horse (2011, EUA) de Steven Spielberg.

Aquesta pel·lícula ens explica la història d'amistat nascuda entre un jove (Jeremy Irvine) i el seu cavall, Joey, fins que el seu pare ho ven a un oficial de la cavalleria britànic que viatja a Europa a lluitar en la Gran Guerra. A partir de eixe moment, seguim les aventures del cavall, que va canviant d'amo a mesura que es va desenvolupant la guerra. Una bonica història d'amistat entre un hombre i el seu cavall. I com és habitual a les pel·lícules de Spielberg, amb una música meravellosa de John Williams!

VÍDEOS DE LA PRIMERA GUERRA MUNDIAL EN CATALÀ

És veritat que existeix molt material audiovisual sobre la Primera Guerra Mundial -fins i tot Youtube ha generat un canal per a recopilar-lo... de forma automàtica!-, però és difícil trobar-lo en la nostra llengua. Per això, hem realitzat una recerca a la web de TV3 (televisió pública catalana) per a oferir-vos una selecció de vídeos sobre la nostra unitat didàctica. Per desgracia, no és possible inserir-los al bloc i només podem oferir-vos els enllaços.

Les causes de la Primera Guerra Mundial:

http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/programa/les-causes-de-la-primera-guerra-mundial/video/5193117/

Cent anys de la Primera Guerra Mundial:

http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/programa/cent-anys-de-la-primera-guerra-mundial/video/5128451/

Primera Guerra Mundial: qui va tenir la culpa?

http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/programa/primera-guerra-mundial-qui-va-tenir-la-culpa/video/5191991/

Primera Guerra Mundial: les fronteres

http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/programa/primera-guerra-mundial-les-fronteres/video/5196674/

Quins canvis socials va suposar la Primera Guerra Mundial?

http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/programa/quins-canvis-socials-va-suposar-la-primera-guerra-mundial/video/5195691/

Que els disfruteu!

UNA GUERRA TOTAL

En què va ser la Primera Guerra Mundial diferent a les guerres anteriors? A més de les seus proporcions, segons el prestigiós historiador britànic Eric Hobsbawm la principal diferència va ésser que fou una guerra total. En la seua obra Història del segle XX, magnífic colofó de la seua important tetralogia sobre la història contemporània mundial, Hobsbawm va escriure:

"Si un dels grans ministres o diplomàtics de períodes històrics anteriors -aquells en els que els membres més ambiciosos dels departaments d'afers estrangers deien inspirar encara, un Talleyrand o un Bismarck- s'hagués alçat de la seva tomba per observar la Primera Guerra Mundial, s'hauria preguntat, amb tota seguretat, per què els estadistes sensats no havien decidit posar fi a la guerra mitjançant algun tipus de compromís abans que destruís el món de 1914. També nosaltres podem fer-nos la mateixa pregunta. En el passat, pràcticament cap de les guerres no revolucionàries i no ideològiques s'havia lliurat com una lluita a mort o fins a l'esgotament total. En 1914, no era la ideologia el que dividia als bel·ligerants, excepte en la mesura en què ambdós bàndols necessitaven mobilitzar l'opinió pública, al·ludint al profund repte dels valors nacionals acceptats, com la barbàrie russa contra la cultura alemanya, la democràcia francesa i britànica contra l'absolutisme alemany, etc. A més, hi havia estadistes que recomanaven una solució de compromís, fins i tot fora de Rússia i Àustria-Hongria, que pressionaven en aquesta direcció als seus aliats de forma cada vegada més desesperada a mesura que veien apropar-se la derrota. Per què, doncs, les principals potències de tots dos bàndols van considerar la primera guerra mundial com un conflicte en el qual només es podia contemplar la victòria o la derrota total?

La raó és que, a diferència d'altres guerres anteriors, impulsades per motius limitats i concrets, la primera guerra mundial perseguia objectius il·limitats. En l'era imperialista, s'havia produït la fusió de la política i l'economia. La rivalitat política internacional s'establia en funció del creixement i la competitivitat de l'economia, però el tret característic era precisament que no tenia límits. [...] Per als dos bel·ligerants principals, Alemanya i Gran Bretanya, el límit havia de ser el cel, ja que Alemanya aspirava a arribar a una posició política i marítima mundial com la que ostentava la Gran Bretanya, la qual cosa automàticament relegaria a un pla inferior a una Gran Bretanya que ja havia iniciat el declivi. Era el tot o res. Pel que fa a França, en aquest moment, i també més endavant, les seves aspiracions tenien un caràcter menys general però igualment urgent: compensar la seva creixent, i pel que sembla inevitable, inferioritat demogràfica i econòmica pel que fa a Alemanya. També aquí estava en joc el futur de França com a potència de primer ordre. En tots dos casos, un compromís només hauria servit per posposar el problema. Sens dubte, Alemanya podia limitar-se a esperar fins que la seva superioritat, cada vegada major, situés el país en el lloc que el govern alemany creia que li corresponia, la qual cosa passaria abans o després. [...] En la dècada de 1900, zenit de l'era imperial i imperialista, estaven encara intactes tant l'aspiració alemanya de convertir-se en la primera potència mundial ( «l'esperit alemany regenerarà el món», s'afirmava) com la resistència de gran Bretanya i França, que seguien sent, sens dubte, «grans potències» en un món eurocèntric. Teòricament, el compromís sobre algun dels «objectius de guerra» quasi megalomaníacs que tots dos bàndols van formular en quant esclataren les hostilitats era possible, però en la pràctica l'únic objectiu de guerra que importava era la victòria total [...]

Era un objectiu absurd i destructiu que va arruïnar tant als vencedors com els vençuts. Va precipitar als països derrotats a la revolució i als vencedors a la fallida i a l'esgotament material."

I així va ser-hi: una guerra total, efectivament. Estava en joc l'hegemonia no només europea, sinó mundial, i ni França, ni Gran Bretanya, ni Alemanya volien altra cosa que no fora la victòria. Milions de combatents moriren a les trinxeres abans de què per fi aquesta arribés. I quan va fer-ho, el fi de la guerra no va traure cap compromís de pau: els tractats eixits de la Conferència de Pau de Paris (1919) foren imposicions a les potències derrotades, moltes d'elles autèntiques humiliacions que farien nàixer un ressentiment que portaria a Europa de nou a la guerra dos dècades després.

I tot per a res: perquè l'hegemonia mundial va desplaçar-se cap als EUA i perquè Alemanya, si bé havia sigut vençuda, no havia dit la seua última paraula per a disputar-la.

ELS CATORZE PUNTS DE WILSON

Després de què els EUA entraren en guerra i quan ja era prou evident que la victòria es decantaria pel bàndol dels Aliats, el president nord-americà, Woodrow Wilson, va donar el 18 de gener de 1918 un discurs al Congrés on exposava el seu programa de pau per a Europa.

Els Catorze Punts de Wilson foren aquestos:

1. Obrir tractats de pau, als quals s'ha arribat lliurement, després dels quals ja no hi haurà cap mena d'aliança internacional privada, sinó una diplomàcia franca i transparent.
2. Absoluta llibertat de navegació pels mars, fora de les aigües territorials, tant en temps de pau com en temps de guerra, excepte si els mars han de ser tancats parcialment o totalment en aplicació d'aliances internacionals.
3. La retirada, tant com sigui possible, de totes les barreres econòmiques, i l'establiment d'una igualtat de les condicions de comerç entre totes les nacions que desitgen la pau i que s'associen per mantenir-la.
4. Donar i obtenir garanties adequades per tal que els armaments nacionals estiguin reduïts al més petit punt possible compatible amb la seguretat interior.
5. Un ajust lliure, obert, absolutament imparcial de tots els territoris colonials, basant-se en l'estricta observànça del principi que per a determinar totes les qüestions sobre la sobirania, els interessos de les poblacions afectades siguin presos en compte amb igual pes que les reivindicacions equitatives del govern del qual es reclama la determinació.
6. L'evacuació de tot el territori de Rússia i com a solució de totes les qüestions que afecten a Rússia per a garantir una millor i més lliure cooperació de les altres nacions del món en obtenir per a ella una oportunitat lliure i còmoda per a la determinació independent del seu propi desenvolupament polític, de les seves polítiques nacionals i assegurar una sincera benvinguda a la societat de les nacions lliures sota institucions de la seva elecció, i, més que una benvinguda, també assistència en tot allò que necessiten i desitgen. El tracte concedit per Rússia per les nacions germanes en els propers mesos serà la prova decisiva de la seva bona voluntat, de la comprensió de les seves necessitats a diferència i no dels seus propis interessos, i de la seva intel·ligent i desinteressada compassió.
7. Bèlgica, i el món sencer ho acceptarà, ha de ser evacuada i restaurada, sense cap temptativa de limitar la seva sobirania què ha de gaudir de manera comuna a les altres nacions lliures. Cap altre acte no servirà com aquest per a restablir la confiança entre les nacions de les lleis que han establert i han determinat elles mateixes per al govern de les seves relacions amb els altres. Sense aquest acte curador, l'estructura sencera i la validesa de la llei internacional estarà per sempre alterada.
8. Tots els territoris francesos haurien de ser alliberats, les parts envaïdes, restituïdes, i el mal fet a França per Prússia el 1871, en relació amb Alsàcia-Lorena, que ha pertorbat la pau mundial durant prop de 50 anys, hauria de ser corregit, de tal manera que la pau sigui de nou establerta en benefici de tots.
9. Un reajustament de les fronteres d'Itàlia hauria de ser efectuat al llarg de línies de nacionalitats clarament recognoscibles.
10. Als pobles de l'Imperi austrohongarès, els quals desitgem veure salvaguardada i assegurada una plaça entre les nacions, li haurà de ser concedida l'oportunitat del més lliure desenvolupament autònom.
11. Romania, Sèrbia i Montenegro haurien de ser evacuades i els territoris ocupats, restituïts; Sèrbia hauria de tenir assegurat un accés lliure i segur al mar; les relacions dels estats balcànics entre ells haurien de ser determinades per una entesa amistosa mitjançant línies històricament establertes de fidelitat i de nacionalitat; i les garanties internacionals de la independència política i econòmica i la integritat territorial dels Estats dels Balcans han de ser assumides.
12. A les regions turques de l'Imperi Otomà actual haurien d'estar assegurades la sobirania i la seguretat; però a les altres nacionalitats que són ara sota el domini turc s'haurien de garantir una seguretat absoluta de vida i la plena possibilitat de desenvolupar-se d'una manera autònoma; quant als Dardanels, hauria d'estar obert permanentment, per tal de permetre el lliure passatge a les naus i al comerç de totes les nacions, sota garantia internacional.
13. Un Estat polonès independent ha de ser creat, que inclourà els territoris habitats per poblacions indiscutiblement poloneses, a les quals s'hauria d'assegurar un lliure accés al mar, i la independència política i econòmica així com la integritat territorial haurien d'estar garantides per un acord internacional.
14. Una Societat de Nacions ha de ser constituïda sota aliances específiques tenint per a objecte oferir garanties mútues d'independència política i d'integritat territorial dels estats grans i petits per igual.

Els Catorze Punts de Wilson són recordats pel seu idealisme benintencionat, però alguns d'ells foren totalment ignorats i altres tingueren un efecte perniciós per al futur d'Europa:

• El Congrés dels EUA rebutjà el seu ingrés en la Societat de Nacions. Amb la exclusió d'Alemanya, la URSS i els EUA, la SDN va nàixer molt debilitada.
• El principi d'autodeterminació va desembocar en una fragmentació del espai polític europeu, la qual cosa era contradictòria amb la idea de la retirada de les barreres econòmiques.
• El seu discurs anticolonitzador creà esperances en moltes zones d'Àfrica i d'Àsia, però després de la guerra els gran imperis augmentaren encara més els seus territoris al dividir-se les antigues colònies d'Alemanya i les possessions otomanes del nord d'Àfrica i de l'Orient Pròxim.
• L'idea de què Polònia tingués una eixida al mar va suposar la creació del corredor de Danzing, que seria un dels elements desencadenants de la Segona Guerra Mundial.

ELS EUA I LA GRAN GUERRA

Quan va esclatar la Primera Guerra Mundial, els EUA es mantingueren al marge del conflicte. El aleshores president, Woodrow Wilson, va declarar: "No tenim res a veure [amb la guerra], les seues causes no es concerneixen". I així era, perquè els interessos nord-americans no estaven amenaçats de ninguna forma. I a més, la majoria dels ciutadans volien que el país es mantingués neutral, com havia fet sempre amb els assumptes europeus. La majoria, això sí, simpatitzava amb els el bàndol del Aliats, per la solidaritat anglosaxona, la simpatia per França i la sensació de què el militarisme alemany era una amenaça per als ideals democràtics dels EUA.

La neutralitat, però, no va ser-hi tal. Amb les normes internacionals del comerç marítim en disputa pel bloqueig del Regne Unit, els EUA terminaren acceptant les normes imposades pels Aliats, i a més, el augment del comerç de guerra amb aquest bàndol va fer que els interessos nord-americans s'inclinaren per la seua causa. Altra mostra de la simpatia pels Aliats va ser els permís del govern de Wilson el 1915 per a què els bancs pogueren concedir préstecs als països d'aquest bàndol.

Aquest mateix any va produir-se un fet que podia haver provocat la intervenció dels EUA en la Gran Guerra: l'enfonsament per un atac de submarí del vaixell de luxe anglès RML Lusitania, en el que viatjaven 139 passatgers nord-americans, dels quals 128 van perdre la vida. Al tractar-se d'un objectiu no militar, aquesta acció es considerà una atrocitat, fins al punto de què els alemanys es van veure obligats per elles a aturar els atacs de submarins durant el 1916. A pesar dels esforços del Regne Unit per a què els EUA declararen la guerra a Alemanya, el president Wilson va negar-se i el país va mantindre la seua neutralitat.

El gener de 1917, però, Alemanya va anunciar públicament que tornaria a atacar els vaixells mercants amb els seus submarins, la qual cosa perjudicava greument els interessos comercials dels EUA. A més, es va descobrir que Alemanya estava maniobrant diplomàticament per a què Mèxic ataqués els EUA amb la promesa de què li donarien suport per a recuperar els territoris perduts a mans dels nord-americans a meitat del segle XIX (Texas, Arizona, Nou Mèxic i part de Califòrnia). Això va indignar a la opinió pública dels EUA i al seu govern, que va declarar-li la guerra a Alemanya.

L'ajuda nord-americana va arribar quan més la necessitaven els Aliats. Després de la Pau de Brest-Litovsk, la desaparició del Front Oriental va fer que els alemanys destinaren la major part de les seues forces al Front Occidental. Entre març i juny de 1918 les Potències Centrals guanyaren algunes batalles, però quan el juliol arribaren les tropes dels EUA, els Aliats començaren a guanyar en tots els fronts. L'11 de novembre Alemanya va firmar l'armistici que posava fi a les hostilitats.

LA GUERRA DE LA PROPAGANDA

Si bé la primera reacció de la població als països bel·ligerants fou la del entusiasme patriòtic, a mesura que la guerra va anar allargant-se la moral entre els ciutadans va caure. La guerra de trinxeres va fer que el front intern fora tan important com el de batalla, així que per a aixecar els ànims de la població els governs hagueren de recórrer a la guerra psicològica a través de la propaganda per a difondre falses idees optimistes sobre les pròpies forces i exagerar la debilitat i la maldat de l'enemic.

Les formes més comunes que s'utilitzaren foren la premsa i els cartels, que es van fer servir per a canalitzar diferents emocions, com l'odi o el valor, a promoure la producció industrial, a conscienciar a la població de la necessitat d'estalviar determinats productes escassos, com combustible i aliments, a demanar cuidat i discreció per a evitar l'èxit dels espies, a obtindre préstecs de guerra, a organitzar servicis sanitaris, etc. També les organitzacions caritatives feren campanyes destinades a ajudar als combatents, als presoners de guerra, als mutilats i les víctimes civils.

Des del començament de la guerra, els governs censuraren i controlaren la informació. Es crearen organitzacions destinades a la propaganda, sobretot els Aliats, que volien que els EUA entraren en guerra. Des del 1915, es començà a difondre multitud d'atrocitats alemanyes, reals o inventades. Alemanya va intentar contrarestar aquesta campanya amb altra en sentit contrari, però no ho va aconseguir.

Quan els EUA s'uniren al bàndol dels Aliats com a país bel·ligerant el 1917, també hagueren de recórrer a la propaganda, perquè els seus ciutadans no estaven emocionalment implicats amb el conflicte com els europeus al seu començament. Un dels cartels realitzats per a aquesta tasca és un dels més famosos de la història: el del Oncle Sam demanant voluntaris per a unir-se al exèrcit nord-americà.

Ací vos deixe una presentació de la professora Anna Herníquez Orrego que recopila molts dels cartels que s'utilitzaren en la Primera Guerra Mundial:

Catálogo de afiches franceses primera guerra from ANA HENRIQUEZ ORREGO

ENTUSIASME PER LA GUERRA

Costa de creure, però al juliol i l'agost que seguiren al 28 de juny de 1914, quan l'arxiduc Francesc Ferran fou assassinat a Sarajevo, es desencadenà a tota Europa una onada generalitzada d'entusiasme pel començament de la Gran Guerra.

Tenim nombrosos testimonis d'això, com el del escriptor austríac Stefan Zweig, que en el seu llibre El món d'ahir va escriure:

En totes les estacions havien enganxat cartells anunciant la mobilització general. Els trens s'omplien de reclutes recentment allistats, onejaven les banderes, retrunyia la música i a Viena vaig trobar tota la ciutat immersa en un deliri. El primer espectre d'eixa guerra que ningú volia, ni la gent ni el govern, eixa guerra amb la qual els diplomàtics havien jugat i fatxendejat  i que després, per sapastres, se'ls havia escorregut entre els dits en contra dels seus propòsits, havia desembocat en un sobtat entusiasme. Es formaven manifestacions als carrers, de sobte flamejaven banderes i per tot arreu se sentien bandes de música, els reclutes desfilaven triomfants, amb les cares il·luminades, perquè la gent els victorejava, a ells, els homenets de cada dia, en els que ningú s'havia fixat mai i als que ningú havia complimentat mai.

També el filòsof britànic Bertrand Russell, en la seua autobiografia, va escriure sobre aquells dies d'estiu de 1914:

Durant els calorosos dies de finals de juliol, jo estava a Cambridge, discutint la situació amb tothom. Considerava impossible creure que Europa estigués tan boja com per precipitar-se a la guerra, però jo estava convençut que, si arribava a haver guerra, Anglaterra es veuria involucrada. Jo desitjava vivament que Anglaterra romangués neutral, per al que vaig recollir signatures d'un ampli nombre de professors i companys per a una declaració que, a aquest efecte, va aparèixer al Manchester Guardian. El dia que la guerra va ser declarada, gairebé tots ells van canviar de pensar. Vaig passar el vespre passejant pels carrers, especialment en les rodalies de Trafalgar Square, observant a una entusiasmada gentada que em feia a mi mateix sensible a aquests emocions. [...] Jo havia suposat ingènuament el que la majoria dels pacifistes afirmaven: que les guerres eren una imposició de governs despòtics i maquiavèl·lics sobre una població que les rebutjava. [...]

Durant anys, la guerra es va veure com inevitable, fins i tot com una cosa desitjable, perquè Europa estava malalta i necessitava que la purifiquessin . La majoria reaccionaren de forma patriòtica, donant suport amb entusiasme al seus governs i allistant-se de forma massiva per a anar a combatre, perquè la guerra seria cosa només d'unes poques setmanes i després del seu termini començaria un nou món.

Només uns quants intel·lectuals, com el abans citat Bertrand Russell, o els partits socialistes que formaven la Segona Internacional, van oposar-se a aquest entusiasme generalitzat. Però o foren ignorats o vilipendiats per les seus actituds considerades "antipatriotes", o finalment es deixaren arrastrar per l'onada de patriotisme i donaren suport a la guerra, com feren la majoria dels socialistes a pesar d'haver rebutjat la guerra com imperialista en diverses ocasions abans de que la guerra esclatés.