ENTUSIASME PER LA GUERRA

Costa de creure, però al juliol i l'agost que seguiren al 28 de juny de 1914, quan l'arxiduc Francesc Ferran fou assassinat a Sarajevo, es desencadenà a tota Europa una onada generalitzada d'entusiasme pel començament de la Gran Guerra.

Tenim nombrosos testimonis d'això, com el del escriptor austríac Stefan Zweig, que en el seu llibre El món d'ahir va escriure:

En totes les estacions havien enganxat cartells anunciant la mobilització general. Els trens s'omplien de reclutes recentment allistats, onejaven les banderes, retrunyia la música i a Viena vaig trobar tota la ciutat immersa en un deliri. El primer espectre d'eixa guerra que ningú volia, ni la gent ni el govern, eixa guerra amb la qual els diplomàtics havien jugat i fatxendejat  i que després, per sapastres, se'ls havia escorregut entre els dits en contra dels seus propòsits, havia desembocat en un sobtat entusiasme. Es formaven manifestacions als carrers, de sobte flamejaven banderes i per tot arreu se sentien bandes de música, els reclutes desfilaven triomfants, amb les cares il·luminades, perquè la gent els victorejava, a ells, els homenets de cada dia, en els que ningú s'havia fixat mai i als que ningú havia complimentat mai.

També el filòsof britànic Bertrand Russell, en la seua autobiografia, va escriure sobre aquells dies d'estiu de 1914:

Durant els calorosos dies de finals de juliol, jo estava a Cambridge, discutint la situació amb tothom. Considerava impossible creure que Europa estigués tan boja com per precipitar-se a la guerra, però jo estava convençut que, si arribava a haver guerra, Anglaterra es veuria involucrada. Jo desitjava vivament que Anglaterra romangués neutral, per al que vaig recollir signatures d'un ampli nombre de professors i companys per a una declaració que, a aquest efecte, va aparèixer al Manchester Guardian. El dia que la guerra va ser declarada, gairebé tots ells van canviar de pensar. Vaig passar el vespre passejant pels carrers, especialment en les rodalies de Trafalgar Square, observant a una entusiasmada gentada que em feia a mi mateix sensible a aquests emocions. [...] Jo havia suposat ingènuament el que la majoria dels pacifistes afirmaven: que les guerres eren una imposició de governs despòtics i maquiavèl·lics sobre una població que les rebutjava. [...]

Durant anys, la guerra es va veure com inevitable, fins i tot com una cosa desitjable, perquè Europa estava malalta i necessitava que la purifiquessin . La majoria reaccionaren de forma patriòtica, donant suport amb entusiasme al seus governs i allistant-se de forma massiva per a anar a combatre, perquè la guerra seria cosa només d'unes poques setmanes i després del seu termini començaria un nou món.

Només uns quants intel·lectuals, com el abans citat Bertrand Russell, o els partits socialistes que formaven la Segona Internacional, van oposar-se a aquest entusiasme generalitzat. Però o foren ignorats o vilipendiats per les seus actituds considerades "antipatriotes", o finalment es deixaren arrastrar per l'onada de patriotisme i donaren suport a la guerra, com feren la majoria dels socialistes a pesar d'haver rebutjat la guerra com imperialista en diverses ocasions abans de que la guerra esclatés.