UNA GUERRA TOTAL

En què va ser la Primera Guerra Mundial diferent a les guerres anteriors? A més de les seus proporcions, segons el prestigiós historiador britànic Eric Hobsbawm la principal diferència va ésser que fou una guerra total. En la seua obra Història del segle XX, magnífic colofó de la seua important tetralogia sobre la història contemporània mundial, Hobsbawm va escriure:

"Si un dels grans ministres o diplomàtics de períodes històrics anteriors -aquells en els que els membres més ambiciosos dels departaments d'afers estrangers deien inspirar encara, un Talleyrand o un Bismarck- s'hagués alçat de la seva tomba per observar la Primera Guerra Mundial, s'hauria preguntat, amb tota seguretat, per què els estadistes sensats no havien decidit posar fi a la guerra mitjançant algun tipus de compromís abans que destruís el món de 1914. També nosaltres podem fer-nos la mateixa pregunta. En el passat, pràcticament cap de les guerres no revolucionàries i no ideològiques s'havia lliurat com una lluita a mort o fins a l'esgotament total. En 1914, no era la ideologia el que dividia als bel·ligerants, excepte en la mesura en què ambdós bàndols necessitaven mobilitzar l'opinió pública, al·ludint al profund repte dels valors nacionals acceptats, com la barbàrie russa contra la cultura alemanya, la democràcia francesa i britànica contra l'absolutisme alemany, etc. A més, hi havia estadistes que recomanaven una solució de compromís, fins i tot fora de Rússia i Àustria-Hongria, que pressionaven en aquesta direcció als seus aliats de forma cada vegada més desesperada a mesura que veien apropar-se la derrota. Per què, doncs, les principals potències de tots dos bàndols van considerar la primera guerra mundial com un conflicte en el qual només es podia contemplar la victòria o la derrota total?

La raó és que, a diferència d'altres guerres anteriors, impulsades per motius limitats i concrets, la primera guerra mundial perseguia objectius il·limitats. En l'era imperialista, s'havia produït la fusió de la política i l'economia. La rivalitat política internacional s'establia en funció del creixement i la competitivitat de l'economia, però el tret característic era precisament que no tenia límits. [...] Per als dos bel·ligerants principals, Alemanya i Gran Bretanya, el límit havia de ser el cel, ja que Alemanya aspirava a arribar a una posició política i marítima mundial com la que ostentava la Gran Bretanya, la qual cosa automàticament relegaria a un pla inferior a una Gran Bretanya que ja havia iniciat el declivi. Era el tot o res. Pel que fa a França, en aquest moment, i també més endavant, les seves aspiracions tenien un caràcter menys general però igualment urgent: compensar la seva creixent, i pel que sembla inevitable, inferioritat demogràfica i econòmica pel que fa a Alemanya. També aquí estava en joc el futur de França com a potència de primer ordre. En tots dos casos, un compromís només hauria servit per posposar el problema. Sens dubte, Alemanya podia limitar-se a esperar fins que la seva superioritat, cada vegada major, situés el país en el lloc que el govern alemany creia que li corresponia, la qual cosa passaria abans o després. [...] En la dècada de 1900, zenit de l'era imperial i imperialista, estaven encara intactes tant l'aspiració alemanya de convertir-se en la primera potència mundial ( «l'esperit alemany regenerarà el món», s'afirmava) com la resistència de gran Bretanya i França, que seguien sent, sens dubte, «grans potències» en un món eurocèntric. Teòricament, el compromís sobre algun dels «objectius de guerra» quasi megalomaníacs que tots dos bàndols van formular en quant esclataren les hostilitats era possible, però en la pràctica l'únic objectiu de guerra que importava era la victòria total [...]

Era un objectiu absurd i destructiu que va arruïnar tant als vencedors com els vençuts. Va precipitar als països derrotats a la revolució i als vencedors a la fallida i a l'esgotament material."

I així va ser-hi: una guerra total, efectivament. Estava en joc l'hegemonia no només europea, sinó mundial, i ni França, ni Gran Bretanya, ni Alemanya volien altra cosa que no fora la victòria. Milions de combatents moriren a les trinxeres abans de què per fi aquesta arribés. I quan va fer-ho, el fi de la guerra no va traure cap compromís de pau: els tractats eixits de la Conferència de Pau de Paris (1919) foren imposicions a les potències derrotades, moltes d'elles autèntiques humiliacions que farien nàixer un ressentiment que portaria a Europa de nou a la guerra dos dècades després.

I tot per a res: perquè l'hegemonia mundial va desplaçar-se cap als EUA i perquè Alemanya, si bé havia sigut vençuda, no havia dit la seua última paraula per a disputar-la.